Et trobarem a faltar molt, Sisco, però sempre et tindrem amb nosaltres, et recordarem rialler explicant-nos històries, que reviurem explicant-nos-les entre nosaltres.
Us deixem amb la descripció que en Joan Santamaria, a Visions de Catalunya, féu de les Muntanyes de Prades, les que tant s'estimava en Sisco, un text que la seva família li dedicarà avui en el seu enterrament a Valls:
I ara que hem perdut de vista les clotades obagues i silencioses de les Garrigues, acarem-nos dret amunt. Som ja a la serra de la Llena, i aquest desgavell absurd i estrident de cims, turons, penyalars, freus, cingleres, morros, cantells i espadats verds, grocs, vermells, blancs, sèpia, morats i rosa que ens escallimpa els ulls, són les Muntanyes de Prades. La primera impressió és violenta, esqueixada. Sentiu un xoc a l'esperit que us fa estremir... Aquestes Muntanyes de Prades us fan mals als ulls, no les podeu enfocar, us esgarrinxen la retina i us sacsegen tot...
Però atureu-vos una estona i estigueu atents. Sentiu quina música respira, també aqueixa terra? Sentiu quina harmonia més original? És una harmonia diatònica, abrupta i descordada; a voltes xiroia i follívola i a voltes tràgica i depriment. D'antuvi, tot això us sembla quelcom primari i salvatge, no? Fixeu-vos-hi bé, doncs. És que no hi esteu avesats i us desconcerta... Atureu-vos a dalt d'una carena i escolteu...
Al fort del dia he sentit Stravinsky; cap al tard, Sibelius, Borodine... Cap al tard és l'hora tràgica. Dins la penombra verdosa que xumen les muntanyes i fondals, quan totes les coses s'esfumen a poc a poc sota el fred pampalluc dels primers estels, creieu que he sentit materialment El cant dels sirgadors del Volga? Fantasia, direu. Oh, oh! La terra també té ànima; la terra canta, o plora, o riu o bagola irada quan vol. I quina esgarrifança als ossos, llavors; quina soledat i quin desolament! Ni una casa enlloc, ni un llumet a les tenebres, ni cap soroll de cosa humana. Les Muntanyes de Prades panteixen de dolor, amb un murumuri ofegat i rogallós. Però sota la glòria del sol veuríeu com es trasmuden. Tot degota llibertat i alegria, aleshores, amb una bella
estridència. Aquells rocatams i pedregots, aquells enfurancs i lloms ferosos, aquelles raïqueres roges i degotisses com entranyes obertes i aquella pelussera asprra i hirsuta dels arbres damunt dels ventres de les muntanyes, a ple dia, us endolceixen els ulls. La mà de l'home hi furga sempre per allí; no para mai, estiu i hivern. Aquella taca de tinya que us semblava un ermot perdut és un bancaló de sembradura; aquella vermellor del cim com un escorrim de rovells és la forra d'una farratgeta de trepadella florida; aquell espoló afuat que surt del miracle de les costelles de la timba, la paret d'una espona on creix una olivera i quatre brins de civada; aquells grops sarmentosos que brollen de l'esquerda d'aquella lliurança soleia, ceps plantats amb el perpal i l'esscoda; aquell fou amb unes baberes de blauet que albireu en el replà més alt d'aquella graonada de feixes, el bassiol on el pagès puja per fer el sulfat per matar la malura de la seva vinya esquelètica, i aquell filet d'aigua brument que amara el pam de terra estés sobre aquella quintana on creixen codonyers i mitja dotzena de mates de fesols, el fa venir d'hores lluny per donar regor a tots els hortissos de la vora del torrent.
Així com l'horta de Lleida és el poema de l'aigua, les Muntanyes de Prades són el poema de la voluntat, de la lluita i de les roques florides. En aquestes muntanyes l'home és més ric que enlloc i més esclau que enlloc. Escardalenc com una ganya de badeijo, vemenós com una verga de salze, eixiut com una estella de pi, aspre com una sarmenya grenyal, adust com les llenegues d'aquells forats... d'ençà que neix que ja es lliura amb braó a la lluita eterna que hi ha
encesa entre ell i la muntanya i la muntanya i ell. Les seves mans dures i fortes com el cor del boix tenen una grapa ferotge, un palp àvid, una amorosia d'empunyar l'aixada i la destral i un instint de saviesa per amuntegar els còdols amunt, amunt.. Veieu aquest coster on ni les cabres se serven? Doncs ell el farà florir en quatre dies. Aquest caos de pedruscall i palets que tapen, el transformarà en una geomètrica graonada d'espones i parets que pujaran fins al cim; ferirà la terra amb un braó indomable, del rost en farà bancals, dels bancals llaurons i de seguida hi veureu una gerda verdor d'arbres i una alegre rossor de blats. El vi que beu -un vi negre, espès i fumós com sang calenta- de la roca viva neix... Tot té fortor de roca, allí; l'aigua, el pa l'oli, el
vent, la parla i les persones.
Les persones, he dit? No les veure pas mai desdir. Fins el dia de la mort les trobareu clavades damunt la terra. Ja no poden més, ja els anys els bleguen l'espinada, ja les mans balbes no tenen quasi palp, ja els ulls hi tenen un tel que els esborra els terrossos i el relleu de la gleva... Però ells, homes i dones, a punta de dia ja sirguen: apa, apa, apa! Fins que el buf de la mort els tomba de cap a la pols d'on han sortit.
Muntanyes de Prades, salut! Vosaltres crieu una llavor de gent de la més bona. Teniu una augusta austeritat, una grandesa mascla, una fortitud de sóca i arrel i una aspror agredolça i catalaníssima. Dels vostres tocoms indòmits n'eixiren aquells almogàvers que a Panissars, a Sicília, a Nàpols i a Atenes feren immortal i temible el nostre nom. Raça de braus, raça apitrada, ferrenya i soferta... Potser vindrà dia que haureu de deixar les vostres cavorques i escampar-vos pels nostres plans decadents i agualits, on l'ànima s'entolla cada dia entre pudors i xerrameques.
